domingo, 23 de mayo de 2010

El passeig i l'amor en Bagant




Estimada Santa Maria,

Aquesta carta no és religiosa, però amaga, com sempre, un sentiment, d’altra manera escriure seria absurd. Ho faig perquè des de gener no et visito i em sap molt greu, perquè cada cop que et veig, i això ja ho he parlat més d’una vegada a Bagant, aconsegueixo renéixer i trobar una pau molt difícil d’assolir a Barcelona. Són mesos intensos. Quan rebis les meves paraules hauré publicat un nou llibre, un poemari que es diu Paseos Simultáneos i editarà la casa madrilenya Vitrubio. Com pots entendre estic molt content, però no t’informo de la noticia amb afany publicitari. Ho faig perquè tu i els teus indrets m’heu ajudat molt a perfeccionar la idea que centra aquesta nova aventura editorial, 130 poemes enllaçats, una suite lírica on les separacions, com quan passeges, són superficials. Normalment la literatura té la tendència a encasellar amb massa facilitat les categories del seu art, i s’equivoca. Els versos no han d’ocupar un espai limitat si volen captar l’essència de la realitat.

Si he après a caminar ha sigut gràcies al Passeig del Remei i el seu silenci amb soroll d’ocells. Perquè, si ho penses, la vida és una espècie d’etern passeig amb forma circular on només ens aturem quan deixem de respirar. És una gran volta dividida amb fragments, i de tots ells és possible crear una història. L’estiu del 2008 vaig sortir de casa per anar fins Sant Esteve, baixar per la piscina i tornar pel Carrer Major. Poc menys de mitja hora. No saps tot el que em succeí. El camp just després de l’ermita em transmeté una espècie de mística per la força del sol i el florir dels seus fruits. Era increïble observar-ho, i em costà bastant abandonar aquell bonic racó i seguir la meva ruta, novament aturada per una parella d’enamorats que s’abraçaven aliens al món, i així continuaven quan el meu horitzó els perdé just al costat de la Font Martina i el grafit esborrat per la blanca pintura, anul·lació del record d’en Lucas, a qui encara visualitzo amb la seva bicicleta, bona aliada d’energia juvenil.

La part final del recorregut, com si abandonés el poble i el penetrés amb forces renovades, s’inicia a l’escorxador. Un documental francès dels anys 40 és la única imatge que puc imaginar-me del seu interior. La meva ment decidí que com que no podia inventar-me l’arquitectura el millor era inventar el personatge de la camperola que hi treballa. No et preocupis. No he perdut el cap. T’explico aquell breu instant perquè tu vas ser, com gairebé sempre, la inspiració que féu d’aquella màgica estona una breu suite poètica que vaig titular Las nocheviejas del patriarca, text que estimo molt malgrat no tingui la teva gràcia ni l’aire que em proporciona tanta joia.

Una abraçada,

Jordi Corominas i Julián


Foto: JCJ, Roma, Julio de 2006

1 comentario:

TRESA dijo...

EL COGNOM DE STA.MARIA ES DE PALAUTORDERA?

T'HA SORTIT PERFECTE. JO A CALDES EM SENTO AIXI PERO NO SE ESCRIURE

ET FELICITO